El Ple municipal extraordinari convocat ahir, 25 d'octubre del 2017, va debatre la moció sobre la suspensió de l'autonomia de Catalunya, que va rebre els vots favorables de la majoria del Ple formada per PDCAT, CUP i ERC, i en contra d'ICV. El PSC no va ni votar i va abandonar la Sala de Plens directament. 

Aquí teniu el text sencer que va llegir la CUP per defensar l'autonomia de Catalunya i el procés de construcció de la República Catalana.

El govern de Mariano Rajoy (corrupte fins el moll de l’os) ha decidit liquidar l'autonomia de Catalunya. Rajoy diu que només suspèn els càrrecs electes rebels, però està clar que des del 20 de setembre, si no abans, l'autonomia catalana ha deixat d'existir.

De fet, en termes estrictament democràtics (cal entendre-ho com allò de ‘la voluntat del poble’), l’autonomia catalana va començar a laminar-se amb l'Estatut d'Autonomia del 2006 que, com recordareu, va ser retallat pel TC el 2010. Aquesta fou la primera fase de la desnaturalització de l'autogovern amb la participació activa del PSOE, i ara arriba la destitució del president i del Consell Executiu amb l'adhesió servil del PSC. Finalment, el PSC que s'ha convertit en la Federació Catalana del PSOE.

Els socialistes són, en bona part, culpables de la derrota de l'autonomia:

• Els socialistes primer es van enrocar en un antipujolisme ferotge, incloent-hi el suport a la LOAPA que va ser conseqüència del primer intent de cop d’Estat el 23-F de 1981.
• Anys més tard van combatre l'Estatut que havia promogut el president Maragall, a qui van fer la vida impossible, malgrat ser del seu partit i el primer president socialista català.

Recordeu com va anar el procés estatutari?

El primer atac contra l’Estatut de Maragall va venir amb el PP i Rajoy recollint signatures “contra Catalunya”. El segon va venir del Congrés espanyol de la mà de l’especialista en ribots, Alfonso Guerra, i el pacte entre Zapatero i Mas per consensuar un Estatut “llimat”. Era un atac des del Congrés i el govern. El tercer i definitiu, després del vot afirmatiu en referéndum dels catalans, va venir del Tribunal Constitucional, que va negar la condició nacional a Catalunya i va inconstitucionalitzar el que li va semblar bé. Era un atac des d’un òrgan polític que es fa passar per Tribunal de Justícia.

• En ple procés sobiranista, van deixar de defensar el referèndum com a solució democràtica al conflicte entre Catalunya i Espanya.
• Aquests darrers dies faran el ple al quinze quan esdevinguin els còmplices de PP i Cs per implantar un règim policíac a Catalunya que comportarà la destitució del president i del Govern elegits democràticament i de tots aquells alts càrrecs —i també funcionaris— que considerin desafectes al nou règim i la desnaturalització de les atribucions del Parlament de Catalunya. Una rabarassada antidemocràtica de primer ordre. Un autèntic cop d’Estat contra la voluntat del poble de Catalunya que es va expressar democràticament el 27 de setembre de 2017 (per cert la catalana del PSC Meritxell Batet ha estat una de les negociadores del PSOE pel que fa a l’aplicació del 155).

Les darreres setmanes han estat riques en esperpents. El govern espanyol se salta la legalitat que invoca i decreta una situació d’excepció a Catalunya i una dictadura pseudoconstitucional. En ple segle XXI. Submisa i, en el fons, cómplice d’aquesta arbitrarietat, l’esquerra socialista subscriu la salvatjada a Catalunya i s’inventa una excusa vergonyant per tal de justificar que els socialistes s’aliïn amb la dreta nacionalcatòlica i franquista de sempre, amb el PP: la que diu que, quan s’hagi “pacificat” Catalunya, es procedirà a una reforma de la Constitució que no es creuen ni ells.

La integració del PSOE en el bloc repressor format per PP i Ciutadans ha estat, en darrer terme, completa i sense escletxes. No és només que un Alfonso Guerra l’hagués justificada preventivament des de fa mesos. No és tan sols que l’exministra Carmen Calvo s’avancés fins i tot al govern espanyol en l’anunci d’intervenció dels mitjans públics catalans per garantir-ne la “neutralitat”. És, també, el suport automàtic de Sánchez a l’anunci de Rajoy dissabte (no podia “ dar la espalda a España”) i la instantània mobilització de barons (l’aragonès Lambán, l’andalusa Díaz...) competint en zel per aplaudir la mà dura contra la Generalitat.

En qualsevol cas, les conseqüències de l’arrenglerament del PSOE a favor d’aplicar l’article 155 són enormes. Després d’haver beneït, a remolc del PP, la suspensió de l’autonomia i la destitució del govern català, ¿quina credibilitat té Pedro Sánchez per promoure una reforma constitucional de tipus federalista i per arrossegar-hi Rajoy? ¿On queden les seves invocacions a l’estat plurinacional? ¿I aquell reconeixement, inscrit en la Declaració de Barcelona del juliol passat, de “les aspiracions nacionals de Catalunya”? Quines “aspiracions nacionals”, amb el Parlament emmordassat, la Generalitat intervinguda, els Jordis a la presó i el president camí de ser-hi?

Aquest decret governamental (emparat per un Senat de fireta que es va idear, sense cap control democràtic, com a dispositiu de seguretat per les estructures de la dictadura -per això s’escullen els mateixos quatre escons totes les províncies, primant les demarcacions castellanes més despoblades-, i on durant la primera legislatura -constituent- el rei d'Espanya va designar, a dit, un total de 41 senadors, la majoria dels quals eren exjerarques falangistes i militars franquistes)  és, senzillament, un cop d'estat amb aparença de legalitat. Té la justícia al seu favor -a l’Estat espanyol la divisió de poders és inexistent- i l'aval de la monarquia.

Les forces de la reacció intentaran implantar a partir de divendres un règim per intentar sufocar —per la via de la destrucció política i personal— el sobiranisme. La pregunta que ens hem de fer és si l’Estat espanyol és més important que la democràcia? Per als militars franquistes, per als "nacionals" del 1936, era evident que sí. Per als seus hereus, PP i Cs, també. Però ara sabem que per al PSC/PSOE defensar la unitat d'Espanya és molt més important que preservar l'autogovern català. Les dictadures són dictadures, encara que facin veure que no ho són, com els assassinats dels GAL eren terrorisme d'Estat. Qui va acceptar aquella barbaritat per combatre ETA es pot empassar ara l'estat d'excepció que viurem els pròxims mesos. Qui va acceptar tenir 3.000 insubmisos al servei militar a les presons espanyoles es pot empassar tenir 3.000 (o més) demòcrates catans a les presons, començant pels nostres companys Jordi Cuixart i Jordi Sánchez.

Tots els cops d'estat comencen de la mateixa manera. Primer se cessa el govern legítim, després es controlen els mitjans de comunicació i es tanca el parlament, i, finalment, es depura l'administració dels elements subversius. Suposo que a partir de la implantació del nou règim, desitjo que no sigui amb el vot favorable d'un antic president socialista de la Generalitat, començarà la persecució de persones, s'intentarà escapçar l'opinió pública i s'atacarà el sobiranisme com un delicte d'alta traïció a Espanya. Les forces d'ocupació es faran amb el control de les institucions sense passar per les urnes.

Ara bé, el que sembla no saber l’Estat és que al poble català ja no hi ha govern ni Estat espanyol que el pugui contenir, ni amb l’ajuda d’un PSOE convertit en aliat diligent de la dreta més monárquica i reaccionària. La força de Catalunya no rau en el seu poder militar (inexistent), ni en la seva riquesa económica (que és molta i molt cobejada per les elits extractives de l’Estat) sinó en la voluntat política d’emancipació generalitzada i decidida del poble en el seu conjunt. Rau en l’àmplia mobilització a través de les organitzacions socials i els partits polítics. Rau en la connexió entre aquesta societat i les seves institucions representatives que, havent reconegut el mandat del poble, l’executen. 

La cort madrilenya creu que s’enfronta a uns partits independentistes i ignora que s’enfronta a un veritable moviment democràtic com no n’hi ha cap més a Europa ni al món. El seu pla és simple: no negociar, humiliar i destruir aquest moviment, que la societat catalana no tingui nervi. L’Estat espanyol creu que censurant, reprimint, apallissant, processant i empresonant aconseguirà reduir Catalunya a la seva condició de colònia. Però no, el temps de la por i la submissió ha arribat a la seva fi.

A aquestes alçades de la partida, després de la repressió del passat 1 d’octubre contra centenars de milers de catalans i catalanes que només volien votar i amb la imminent aplicació del 155, des d’aquesta tribuna, fem una crida a la necessitat de seguir ampliant transversalment aquest moviment. Un moviment que ha aglutinat a gent de diferents procedències, extracció social, parles i ideologies. Fem una crida a tots els demòcrates de debò, a aquells pels quals la democràcia no s’acaba en la constitució, sinó que comença amb la voluntat popular, perquè es mobilitzin contra la violència desfermada per un Estat antidemocràtic i totalitari. Fem una crida perquè els milions d’herois anònims que durant aquests anys han participat en les reiterades manifestacions pacífiques, en la realització d’una consulta popular com el 9-N i en l’exitós referèndum del passat 1 d’Octubre continuïn al mobilitzats al carrer per aturar l’atac a les legitimes institucions del nostre país.   

En aquests moments tan difícils, ara més que mai, cal fer una crida a la fermesa, l’astúcia, la capacitat d’organització i la intel·ligència. L’amenaça de l’Estat només podrà ser vençuda amb la determinació del poble. I en aquesta determinació no hi tenen cabuda ni els personalismes monopolitzadors, ni els banys de masses, perquè en aquest moment històric tothom es més necessari que mai. No és  el moment de màrtirs ni herois, és el moment d’un poble unit com un sol home.

Des de la CUP animem al poble de Sant Celoni i La Batllòria a participar continuadament i pacífica en totes les iniciatives que s’emprenguin els propers dies i setmanes des de la societat civil per tal de d’assolir la República catalana i l’inici d’un Procés Constituent que ens porti a un país que, per sobre de tot, prioritzi el benestar de tots els seus ciutadans. 

Aprofitem avui que aquest ple té més públic que habitualment per tornar a agraïr i ho farem les vegades que faci falta públicament a tots (sense cap excepció) els que han fet possible que avui estiguem davant les portes de la nova república catalana.