Article publicat al Vilacup 11 per la comissió de Comunitat.



En aquests darrers anys, tot i el creixement econòmic (de qui?) les desigualtats, la pobresa i l’exclusió s’han mantingut i fins i tot han augmentat una mica. El 2007 (abans que comencés la famosa crisi), a Catalunya (comunitat autònoma), un 19% de les persones estaven per sota del llindar de la pobresa, és a dir, guanyaven menys de 8.267 euros l’any (que és el 60% de la mediana dels ingressos dels catalans, segons els barems consensuats a nivell europeu). Als Països Catalans en el seu conjunt, la taxa de pobresa se situava al voltant d’un 18% de la població. L’any 2004 aquesta taxa (calculada segons els ingressos medians d’aquell any) era del 17% [1]. Les dades sobre l’Estat espanyol (disponibles per un major nombre d’anys) confirmen la mateixa tendència de manteniment o lleuger augment des de principis dels 90 i fins avui en dia. És a dir, en aquests anys d’intens creixement econòmic, el risc a la pobresa no s’ha reduït sinó que s’ha mantingut o fins i tot ha augmentat una mica.

A Sant Celoni, segons dades de Creu Roja, cada any una mitjana de 180 famílies reben, com a mínim un cop l’any, aliments tenint en compte els seus minvats ingressos. Aquestes xifres, lluny de disminuir en els darrers anys de “bonança” econòmica, s’han mantingut estables. Evidentment, de cara a l’any vinent, donada l’actual situació econòmica, es preveu que aquestes xifres augmentin notablement. Aquests veïns i veïnes, que no són pocs, viuen en una situació que alguns coneixen com a vulnerabilitat. És a dir, persones que viuen en precarietat econòmica o laboral, que viuen sempre al llindar de la pobresa, patint situacions de pobresa en determinats moments i sortint-ne en d’altres, però que viuen en una situació d’inseguretat permanent (i això sí que és inseguretat!). Les dades del recent VI Informe sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya de la Fundació Foessa (impulsada per Càrites) ho confirmen: més d’un 41% de la població de l’Estat espanyol havia viscut algun període de pobresa entre els anys 1994-2000. 



Davant aquest escenari, per desgràcia, tampoc podem preveure una actuació decidida per fer front a aquesta situació d’aquells que han contribuït a generar-la. Tot i les declaracions de bones intencions la realitat és molt tossuda: en els mateixos anys del creixement econòmic, les despeses en protecció social (dades de l’Informe Foessa) no han parat de baixar. No només no han parat de baixar sinó que la inversió en política social de Catalunya era i és de les més baixes d’Europa: l’any 2002 era aproximadament un 7% menor que la mitjana europea... i un 7% del total de l’economia catalana són molts diners! [2] I ha estat en tots aquests anys quan l’Estat (i gairebé tots els partits polítics catalans) han anat donant suport sistemàticament a reformes del mercat de treball que l’han fet més insegur per a tots aquells que treballem (abaratint l’acomiadament, fent-lo més fàcil, etc.). I ara alguns s’adonen (i ho diuen en anglès, que fa menys por) que ha sorgit de nou la figura dels working poor (treballadors pobres). Persones treballadores, assalariades, “caps” de família amb una feina més o menys estable que ja no arriben ni a disposar d’un nivell mínim d’ingressos que els assegurin viure amb dignitat. I tot això acompanyat de la reducció progressiva en els últims anys també, dels impostos a les rendes més riques [3] que contribueix a disminuir els ingressos públics que podrien ajudar a fer front a totes aquestes necessitats.



No sembla, doncs, que les receptes proposades pels defensors del sistema econòmic actual (creixement, acumulació privada i competència) hagin donat gaires fruits, més aviat al contrari: aquesta manera de funcionar sembla ser la causant de l’actual situació. Potser hauríem d’anar pensant a construir una proposta alternativa que, com a mínim, es plantegés seriosament que tenir un 18% de la població catalana vivint en aquestes condicions i un altre percentatge força alt permanentment en risc de caure-hi, és absolutament insostenible.





[1] Dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població 2007. Idescat

[2] Navarro, V. El subdesarrollo social de España. Causas y consecuencias. Ed. Anagrama. Barcelona 2006

[3] Segons dades de l’Informe Hay pobres porque hay muy, muy ricos (2007) del Seminari d’Economia Crítica Taifa (UAB)