El posicionament de la CUP en suport dels CDR

Preàmbul. Sobre la llibertat d'expressió a l’Estat espanyol

L'article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans (1948) estableix que:

"Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d'investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d'expressió".

En aquest sentit, també es va redactar l'article 10 de la Convenció Europea de Drets Humans, encara que admet que els Estats puguin sotmetre les empreses de ràdio, televisió i cinema a un règim d'autorització prèvia.

La Constitució a l’Estat espanyol empara el dret a la llibertat d'expressió al seu article 20, establint que:

1. Es reconeixen i protegeixen els drets:

a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l'escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció.

b) A la producció i creació literària, artística, científica i tècnica.

c) A la llibertat de càtedra.

d) A comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional a l'exercici d'aquestes llibertats.

2. L'exercici d'aquests drets no pot restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia.
3. La llei regularà l'organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social dependents de l'Estat o de qualsevol ens públic i garantirà l'accés als esmentats mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües d'Espanya.
4. Aquestes llibertats tenen el seu límit en el respecte als drets reconeguts, en els preceptes de les lleis que el desenvolupin i, especialment, en el dret a l'honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i a la protecció de la joventut i de la infantesa.
5. Només podrà acordar-se el segrest de publicacions, enregistraments i altres mitjans d'informació en virtut de resolució judicial.

La llibertat d'expressió té límits, ja que expressar el que un pensa no pot vulnerar els drets dels altres. Com assenyalava Jonh Stuart Mill, es tracta, en definitiva, de no fer mal a altres persones. I en aquest sentit, l’ordenació jurídica espanyola estableix els límits a la llibertat d'expressió en l'honor, la intimitat i la mateixa imatge dels altres.

El passat mes de febrer es va fer públic l’informe anual Amnistia Internacional, i en ell avalua la situació dels drets humans a 159 països durant el passat 2017. En la seva anàlisi, denuncia els retrocessos que ha experimentat la llibertat d'expressió a l’Estat espanyol i apunta que aquest dret ha estat restringit de manera "desproporcionada". Subratllen que les restriccions (tant en matèria de llibertat d'expressió com de reunió pacífica) s'han produït especialment a causa de la situació política a Catalunya. I considera, en aquest sentit, que l'ús de la força contra els manifestants l'1 d'octubre va ser excessiu per part de les forces de seguretat. Afegeix que la presó preventiva decretada contra els Jordis està sent excessiva i desproporcionada.

Respecte a la llibertat d'expressió a Internet, l'informe d'Amnistia Internacional és clar: "Alçar la veu s'ha tornat cada vegada més perillós a les xarxes. Estan sent criminalitzades lletres de cançons i bromes sota categories vagues; i és cridanera la quantitat de condemnes durant els últims anys: durant l'any 2011, quan ETA encara matava, hi va haver una condemna per enaltiment del terrorisme mentre que, des del 2011 fins al 2017 hi ha hagut 76 sentències condemnatòries".

Denuncien, a més, que amb l'aplicació de la Llei de Seguretat Ciutadana s'ha sancionat professionals com Mercè Alcocer, de Catalunya Ràdio, amb multes de 601 euros per traspassar una línia policial que no estava senyalitzada, quan estava cobrint l'actualitat sobre el cas Pujol a l'Audiència Nacional.

Aquest informe va arribar en un moment molt interessant pel que fa a la llibertat d'expressió: Just un dia després que IFEMA censurés una obra a Arco. Recordem que l'artista Santiago Sierra va penjar la seva obra Presos polítics a l'Espanya contemporània, una peça que consisteix en un panell de 24 fotografies, entre les quals es troben els rostres —pixelats— dels activistes socials i polítics catalans que són a presó. La direcció d'Ifema va demanar a la galeria Helga de Alvear que "deixés d'exhibir" les fotografies per "evitar polèmiques". I per si això fos poc sorprenent, la Fira d'art va fer cas a aquesta sol·licitud, i va retirar la peça.

En aquest afer van quedar en evidència les formacions polítiques com el PSOE i el Partit Popular, ja que si bé és cert que en l'últim moment van pujat al carro de defensar la llibertat d'expressió, en el primer moment veus com la de Margarita Robles (portaveu en el Congrés del Grup Socialista) o el mateix Partit Popular de la Comunitat de Madrid, van celebrar la retirada de l'obra. En canvi, Manuela Carmena, alcaldessa de Madrid, va declinar anar a la presentació de la fira com a mostra de rebuig d'aquella decisió.

De nou, ridícul internacional. De nou, queda en evidència l'efectiva censura que es practica a l’Estat espanyol, on, segons sembla, està prohibit dir el que pensem.

Amb tot, se succeeixen un darrere d'un altre casos com el de César Strawberry (condemnat per escriure tuits que a la Fiscalia no li van fer gràcia), com els de Cassandra, els de Boro o els rapers Valtonyc o Pablo Hasel. Estem parlant d'inhabilitacions, multes i penes de presó. Simplement per fer ús de la llibertat d'expressió, que si bé pot en alguns casos traspassar els límits del bon gust, en cap supòsit hauria de suposar condemnes d'aquesta índole i, en cap cas, plantejar presó per a ningú. Però a l’Estat espanyol, està passant.

Hi ha, a més, altres expressions de censura. Recordem la prohibició de la impressió i comercialització del llibre Fariña, l'obra de Nacho Carretero en la qual el periodista narra amb tota mena de detalls la història del narcotràfic gallec. La jutgessa Alejandra Pontana va prendre aquesta decisió a petició de l'alcalde d'O Grove (Pontevedra) José Alfredo Bea Gondar, que va ser qui va demandar l'autor i la seva editorial per vulnerar "presumptament" el seu dret a l'honor. El segrest del llibre i la prohibició de la venda d'exemplars ha estat determinada com a mesura cautelar fins que la sentència sigui dictada. Mentrestant, per sort, el llibre ha estat èxit de vendes on-line. I ara, més que mai, tots coneixem el que han dit documents judicials sobre la relació de l'alcalde amb els narcos.

Com assenyala l’analista (econòmic i geopolític) Germán Gorráiz, "la deriva totalitària de l'Estat espanyol està emparada per l'espiral del silenci dels mitjans de comunicació de masses de l'establishment". Cert. Malauradament, una part majoritària del periodisme a l’Estat espanyol està en coma profund. Doncs si bé és cert que els poders fàctics exerceixen el seu poder, també és certa la covardia dels periodistes per callar.

L’Estat espanyol s’ha convertit en un estat fallit, completament degradat:

• L’atac als mestres del institut El Palau de Sant Andreu de la Barca i l’exhibició pornogràfica d’Albert Rivera al publicar les fotografies dels mestres de l’Institut El Palau.
• Els atacs constants a TV3 i el nostre sistema educatiu (sistema altament reputat a nivell internacional).
• El cas Altstasu o La Manada.
• Les amenaces a Catalunya per part de determinats sectors de l’exèrcit, com les del coronel Francisco Alamán Castro o el general a la reserva Rafael Dávila.
• Etc...

Qui actua de manera violenta en aquests casos?

Amb tot, el problema més greu és que aquesta degradació s’ha produït gairebé sense oposició o sense voluntat de reparació. Potser, fins i tot, sense alternativa.

Primer acte. Sobre la violència

Catalunya i l’Estat espanyol viuen en  una situació de violència des de la instauració del règim del 78. La violència política s’ha manifestat d’una forma menys sistèmica i més física, amb el tancament de pàgines web i l'escorcoll de mitjans de comunicació sense ordre judicial abans de l’1-O, la violència policial del jorn del referèndum i tota quanta vulneració de la llibertat d’expressió que acabem de citar.

Aquesta capacitat de coacció viscuda a Catalunya, no ha nascut amb els Comitès de Defensa de la República. La violència forma part bàsica d’una ideologia autonomista que tenia com a objectiu fer-nos creure que hi ha coses impossibles de voler. Aquests prejudicis foren polvoritzats l’1-O. Aquesta és la gran herència del referèndum: ni les porres poden amb les urnes.

Els estats tenen una estranya habilitat d'acusar els seus àliens disparant-los els seus propis defectes indiscriminadament. Aquesta és la realitat suprema d’Espanya, l’estat on, de forma tan espantosa com còmica, els principals agents de l’ordre es disputen la primacia de la repressió. Ja tenim Albert Rivera contra els CDR: a manca d’ETA, els espanyols necessiten un abocador d’ira que doni sentit al "todo por la patria". Malauradament, a una part de l’Estat espanyol la violència no li fa por, perquè és la mare del seu estat. Ho sabem de sobres, experts com som en la cosa. A patir-la, evidentment.

Des d’aquesta lògica, els aparells ideològics de l’estat espanyol fa temps que han dissenyat la detenció de membres dels CDR i l’acusació contra aquests col·lectius amb una claríssima agenda política. En un primer terme, es podria pensar que la intenció d’acusar la societat civil contestatària de sedició, rebel·lió, terrorisme... tindria la intenció de kaleborrokitzar qualsevol protesta espontània de la ciutadania, per així justificar més tranquil·lament la repressió jurídica. Però amb l’Estat del quilòmetre zero, malgrat que ens pesi, sempre cal filar un pèl més prim, perquè allò que voldria realment el poder central és inocular als catalans la idea segons la qual és impossible tramar la secessió sense apel·lar a la violència. És a dir, l’Estat no només pretendria justificar la seva força coercitiva titllant-te de vàndal (ets violent, ergo t’arresto), sinó fent-te creure que les teves aspiracions polítiques són violentes per definició: ets, ergo t’arresto.

El moviment civil que s’inicià amb la consulta d’Arenys i que culminà en l’1-O ha tingut una doble virtut: primer, la de netejar l’independentisme de tot rastre de filosofia sentimental per centrar-lo en la idea del referèndum. Però les consultes i el posterior referèndum també han tingut la virtut de fer veure que l’Estat espanyol només pot impedir la secessió de Catalunya amb l’ús de la força policial. L’estat fou incapaç de contrarestar l’arma de les urnes sense l’actuació de la policia i fixeu-vos si el referèndum va ser real que obligà Rajoy a fer quelcom que no suporta: actuar.

Amb els presos polítics i exiliats com a una bomba de rellotgeria per Europa, i amb la rebel·lió desestimada per diversos països del continent, a l’Estat només li queda el truc d’excitar a la població per crear un estat de bullanga al carrer i així sentir-se molt més còmode. Per això, les acusacions als CDR estan pensades per crear un clima de violència als nostres carrers que, per sort, no existeix.

L’estat d’excepció que està imposant el govern del PP, amb l’alegria de Cs i la indiferència del PSOE (i el PSC), s’ha estès ara als CDR. Detencions i escorcolls de les cases particulars de persones a les quals s’acusa de rebel·lió i terrorisme per haver participat en talls de carretera i aixecament de barreres als peatges durant els dies de Setmana Santa a Catalunya. La paranoia repressiva espanyolista va en augment. L’Estat vol convèncer el món que l’independentisme català és violent. La difusió de les mentides és total, però la realitat és tossuda: Ni l’anomenada Revolució dels Somriures va ser violenta, ni el Govern va defensar la proclamació de la República amb cap mena de violència, ni els CDR promouen actes violents.

L’Estat, però, s’equivoca. Mentre ha aplicat una repressió selectiva, individualitzada, potser podia doblegar la voluntat d’aquest polític o d’aquell altre, però quan s’ha envalentit i ha començat a perseguir tothom, la por individual desapareix per refugiar-se i resistir des del col·lectiu. El PP ha transformat la repressió col·lectiva en un còctel molotov. En una bomba incendiària llançada pels fanàtics amb l’objectiu de destruir el pluralisme i la democràcia. A l’Estat espanyol, molta gent no és lliure de pensar el que vol i les presons es tornen a omplir de presos polítics i presos de consciència. “On hi ha poca justícia és un perill tenir raó”, afirmava Francisco de Quevedo. Els poders retrògrads de l’Estat han començat amb nosaltres però la repressió desbocada s’estendrà contra totes les dissidències.

Segon acte. La llavor plantada per...

El debat de fa uns dies al Parlament, amb el portaveu de Ciutadans, Carlos Carrizosa retirant el llaç groc de la bancada del Govern, tenia per objectiu avalar les accions al carrer. Si nosaltres hem pogut al Parlament, com no han de poder els ciutadans al carrer, venia a ser el missatge. Oblidant el veritable objectiu dels llaços grocs, que no és cap altre que demanar la llibertat dels presos polítics en presons espanyoles i recordar-los. Un acte de llibertat d'expressió que difícilment pot ser viscut com una agressió, quan una democràcia sana necessita que totes les llibertats es puguin exercir.

El resultat ha estat el previst: diverses organitzacions ultradretanes van provocar incidents a la plaça de Sant Jaume i van protagonitzar diverses agressions a la costa catalana. L'acte al centre de Barcelona va acabar amb el llaç groc de la façana de l'Ajuntament de la capital de Catalunya retirat per un agent de la Guàrdia Urbana, sota el pretext que la violència i l'agressivitat de la manifestació dependentista es rebaixaria amb un gest d'aquesta naturalesa. Un dels seus agents va acabar agredit a terra i un periodista de BTV va ser colpejat amb un pal de bandera. A la costa del Maresme també hi va haver incidents protagonitzats per dependentistes.

Hi ha un avenç perillós de la ultradreta als carrers catalans. El 155 va donar carta de normalitat a grups parafeixistes que actuen amb una aparent impunitat. No hi ha, en contra del que massa vegades es diu o s'escriu, disputes entre independentistes i dependentistes. El que sí que hi ha és una violència de l'extrema dreta que no es veia a Catalunya des dels anys 70 i que ha trobat, amb la suspensió de l'autonomia catalana i la destitució del Govern, una facilitat per prendre el carrer amb violència i intimidació.

En aquesta línia, el tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Asens, va informar fa quatre dies que Catalunya ja acumula més de 140 incidents i 87 agressions físiques ultres. Per aquest motiu, el tinent d'alcalde de Barcelona en Comú va dir "no podem quedar-nos de braços plegats davant aquests fets. Cal actuar ja.”