Des de fa quatre anys, la CUP organitza una trobada de
pobles que viuen sota la bota d’algun dels 163 Estats reconeguts per la
comunitat internacional. Fins ara, la
CUP havia celebrat aquesta trobada al voltant de l’onze de
setembre, però, ves per on, mai tampoc el mateix dia de la Diada nacional. Enguany, per
acabar de reblar el clau, la CUP
ni tan sols organitza la trobada de pobles sense estat el setembre, sinó el
novembre! Què carai! Algú no ho entendrà, però per la CUP, celebrar avui aquest acte
també té connotacions simbòliques importants, perquè per d’altres pobles, amb
les llibertats segrestades com Catalunya, el novembre és un mes especial; algerians
i palestins, indígenes peruans i mexicans hi tenen dies marcats amb el vermell
de la lluita per la igualtat i la llibertat.

La nit de l’u de novembre de 1954 va començar la lluita armada a Algèria. Sota les sigles del Front
d’Alliberament Nacional, dirigit per Ben Bella, grups d’algerians van atacar
objectius civils i militars francesos. El
4 de novembre de 1780, a Perú, va esclatar una sublevació contra les
autoritats espanyoles. La va encapçalar José Gabriel Condorcanqui, conegut
popularment com Túpac Amaru, nom que, el 1963, a Uruguai, Raúl
Sendic va utilitzar per batejar el moviment guerriller que va fundar; els
Tupamaros. L’11 de novembre del 2004, a París, va morir el president de l’Autoritat
Nacional Palestina, Iaser Arafat. I el 17 de novembre de 1983, a la selva Lacandona (avui sota control de l’Estat
mexicà) tres indígenes van constituir el pinyol del futur Ejército Zapatista de
Liberación Nacional.

Des de
fa molts novembres, algerians i palestins, indígenes peruans i mexicans lluiten
per recuperar la llibertat i la dignitat com a persones. Combaten des de
l’anonimat, amb radical generositat i disposats a deixar la pell, si fa falta, per
arrencar d’aquells que els hi neguen els drets fonamentals que com a persones i
com poble els corresponen. A algerians i palestins, indígenes peruans i
mexicans, la lluita els garanteix l’existència, consolida entre ells el
sentiment de comunitat i estén la solidaritat. Perquè només des de la renúncia
a un mateix, en benefici de la col·lectivitat, és possible construir un poble
de persones iguals i lliures.

Quina
enveja algerians i palestins, indígenes peruans i mexicans! Res a veure amb el
que passa aquí. Arraulits darrere la nostre sagrada i venerada individualitat,
i agafats dels pantalons de la mare, només gosem aixecar el ditet per
queixar-nos; d’Espanya, sobretot. Som incapaços de trencar els murs del nostre
món individual, implicar-nos a fons amb la col·lectivitat i fer-nos
responsables del futur del nostre poble. Perquè ens empassen que si ens
prometen aprendre anglès en una setmana o presumir de cos danone amb dues sessions de gimnàs, també confiem que asseguts a la
trona de casa, ben pentinats i perfumats, algú ens servirà la independència amb
safata de plata. I cal proclamar-ho ben alt: si això passés, hi hauríem de
renunciar de totes totes!

No
podem construir un poble de persones iguals i lliures si no assumim les nostres
responsabilitats i les de la comunitat. Perquè tot allò que és atorgat, no és
lliure, sinó que resta sotmès al control de qui ho cedeix. Ens agradi o no, per
aconseguir la igualtat i la llibertat ens hem d’arremangar i enfangar-nos fins
el coll. Si ens hi neguem, només ens queda l’alternativa de pol·lir el nostre
perfil encerat de nenes i nens malcriats, que s’omplen la boca de paraules
grandiloqüents davant de les amistats, però que esclaten a plorar quan de lluny
entreveuen la més ínfima amenaça.

Ha
arribat l’hora de fer-nos responsables; de baixar del nostre pedestal de
setciències i aprendre de la generositat dels algerians i palestins, dels
indígenes peruans i mexicans! I de tants altres pobles que, malgrat el dolor
del sacrifici de la lluita, no defalleixen per aconseguir la igualtat i la
llibertat. Com repetia sarcàsticament l’admirat Lluís Maria Xirinacs, el que
ens passa als catalans és que “volem la lluna, però no volem construir el coet”.

VISCA LA
GENT DE TOTS ELS POBLES OPRIMITS DE LA TERRA!

L’ÚNICA LLUITA QUE ES PERD ÉS LA
QUE S’ABANDONA!

EL NOSTRE DIA ARRIBARÀ!