En pocs anys, la gestió de residus està passant de ser un repte a un problema pels municipis. Una de les conseqüències que ja no sapiguem què fer amb la merda que generem és que el cànon d’abocador s’ha incrementat de 10€/tona el 2010 a 47€/tona el 2020 (gairebé un 500% en deu anys). El mateix succeeix amb el que paguem al Consorci de Residus del Vallès Oriental, responsable de la gestió de residus del poble i que s’ha incrementat aproximadament mig milió d’euros en només tres anys. Un consorci, per cert, presidit pel PSC, el mateix partit que a Sant Celoni es vanagloria de ser l’únic grup contrari a tocar la taxa d’escombraries. I per si no n’hi hagués prou, aquest 2020 la UE ha de començar a multar tots els municipis que, com el nostre, no arriben al 50% de recollida selectiva.

Una de les crítiques que se’ns ha fet als defensors del sistema de recollida porta a porta és l’elevat cost de la seva implementació. Però ara estem veient com el retard en la seva aplicació està portant el govern a un atzucac financer per sostenir l’actual gestió de residus. En resum, el preu de no implementar bons sistemes de recollida d’escombraries com la recollida porta a porta és condemnar la ciutadania a un encariment galopant d’aquest servei, per no parlar de la hipoteca ecològica que pagaran les generacions futures.

Sigui com sigui, la inacció dels governs en matèria ambiental ens situa en una posició de no poder fer front a aquest increment exagerat del cost de “fer desaparèixer” els residus de la nostra vista. La primera temptació per a qualsevol partit de l’oposició és mantenir- se aferrat a una congelació o baixada de la taxa d’escombraries malgrat l’increment desmesurat del cost, especialment tenint en compte l’esforç que hauran de fer moltes famílies en aquesta era postcovid i crisi energètica incipient. Però és en els moments de crisi en els quals necessitem que l’administració pública sigui més forta per fer front a les necessitats socials; no ens podem permetre baixades indiscriminades d’impostos. No només perquè aquesta sigui una pràctica pròpia dels partits de dretes, que han optat per desmantellar l’Estat del benestar i subhastar-lo als seus companys, sinó també perquè pretendre, des de l’oposició, que el govern no incrementi cap recaptació mentre s’exigeix una millora i augment dels serveis públics és enganyar els ciutadans a la cara. És demagògia de pa sucat amb oli. El famós si “jo governés, els diners plourien a cabassos” que impera en la partitocràcia, aquesta batalla en que els partits dominants es disputen els votants com si fossin clients d’una marca comercial.

En l’altre extrem, les pujades indiscriminades de taxes i impostos són igual d’injustes. Novament, és en èpoques de crisi quan més hauria de prevaldre la màxima de “qui més té, més paga” i ser, per tant, capaços d’aprovar impostos progressius.

Afortunadament, més enllà dels titulars fàcils, encara no està tot dit respecte als impostos i taxes del 2022. De moment, en un primer tràmit, hem aconseguit introduir aquesta progressivitat en l’IBI (el govern havia incrementat aquest impost als petits propietaris mentre congelava el de les superfícies comercials i indústries). Abans no acabi l’any i s’aprovin definitivament els impostos caldrà introduir també aquesta progressivitat en la taxa d’escombraries, tal com defensem des de la CUP, per garantir que qui rebi l’impacte d’aquest increment inevitable no siguin les famílies més vulnerables. Us sona allò de “de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”? Les polítiques d’esquerres no consisteixen a abaixar impostos indiscriminadament, sinó en aplicar taxes i impostos justos per tal que l’administració local pugui continuar prestant més i millors serveis públics.

Gerard Carod-Sans

Sant Celoni i la Batllòria 18 de Novembre de 2021