Us adjuntem el text de la moció que vam llegir al Ple del 27 de setembre amb relació a l'1 d'Octubre i tot el que va representar.

Sobre l’1 d’octubre 

L’1 d’octubre de 2017 una part substancial del poble català es revoltà davant un règim autoritari. Una revolta que qualsevol partit d’esquerres hauria d’haver secundat l’1 d’octubre en la mesura que va ser fruit de l’organització popular versus els poders fàctics de sempre. Que haurien dit Marx o Pablo Iglesias? (el primer, no l’actual).

El primer d’octubre era socialment imparable i democràticament necessari per a explicitar una impotència i un desig de ser escoltats. Malgrat la gravíssima repressió judicial contra el 9-Novembre, que no podem oblidar, el referèndum de l’1-O va ser una resposta ciutadana d’alt compromís individual i col·lectiu.

El primer d’octubre és la posada de llarg política del poble català. És una fita històrica sense precedents. L’únic exemple comparable de resistència pacífica amb una complicitat social és la vaga dels tramvies del 1957, un dels primers actes de desafiament en massa al franquisme. Aleshores, la causa aparent fou la pujada del preu del transport, però era evident, i Franco ho entengué així, que allò era un desafiament al seu règim. Sorprenentment, el primer d’octubre va ser més brutal, i la repressió posterior força més gran, que aquella primera topada frontal amb la dictadura. I això bé deu voler dir alguna cosa.

L’1 d’octubre va ser un punt d’inflexió en la història de Catalunya. Es va fer evident que el referèndum no és una exigència minoritària, sinó que té un suport molt ampli de la societat catalana.

L’1 d’octubre esdevé una radiografia internacional i dramàtica de la intolerància de l’estat contra la causa catalana, i la ciutadania que volia votar. Tenim el president Puigdemont i els anteriors consellers a l’exili. La presidenta del parlament, Carme Forcadell, el vice-president Junqueras i els consellers i consellera a la presó, i els nombrosos processos judicials. L’evidència que cal una solució política és ja un clam internacional. Però sobretot en resten uns ciutadans i ciutadanes que no estan disposats a acceptar una involució i una repressió. El procés del Tribunal Suprem i la repressió judicial engegada s’ha produït perquè hem estat capaços de persistir en l’exigència de decidir el futur democràtic de Catalunya. Després del judici del 9-N, ser capaços de mantenir el referèndum del primer d’octubre amb la gran implicació de la ciutadania va empènyer la raó d’estat espanyola a engegar els seus mecanismes més repressius, començant per empresonar Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, expressió d’aquesta mobilització ciutadana. El pluralisme polític que consagra la constitució espanyola va quedar totalment arrasat pel discurs del rei dia 3 d’Octubre. Tot això amb la gran repercussió internacional que ja no té marxa enrere.

El primer d’octubre ha estat la revelació de l’estat de coses. Ha estat el resultat d’una llarga cadena de negació a la plena democràcia per a la causa catalana. I això molts actors polítics i econòmics no independentistes ho reconeixen. La causa per rebel·lió i sedició és el gran fracàs de la política espanyola.

I ara què? 

L’actual govern del PSOE ha de fer un balanç del desastre de la repressió judicial i de la paràlisi de la política espanyola per afrontar la causa catalana. La política de l’actual govern socialista se sosté en una moció que no s’entén si no és per avançar seriosament i no fer trampes al solitari.

L’Estat espanyol ha de superar les restes de franquisme que es perpetuen i que han condicionat l’impediment de trobar una solució política a Catalunya. Si el govern actual pot abordar el franquisme amb la figura del dictador, o l’obertura de fosses, també pot abordar el referèndum.

Dimarts passat la ministra Batet apel·lava al diàleg al Congreso de los Diputados, ara bé, un dels principis essencials perquè hi pugui haver un diàleg democràtic és el reconeixement de les raons de l’altre. En cap cas, en aquest context, reconèixer significa compartir, ni tan sols apreciar. Però sí que implica reconèixer-ne la legitimitat i, en darrera instància, la racionalitat. Sembla però que en l’actual situació aquest principi bàsic s’ha anat perdent. 

En el debat democràtic sobre la qüestió hem de tenir clar que els contraris a la independència tenen arguments no només legítims i racionals, sinó també importants per oposar-s’hi. Sigui per raons vinculades a la identitat i els vincles afectius, per mera aversió al risc i la incertesa associada a la independència, per desconfiança envers els partits i líders polítics independentistes o per una voluntat més instrumental de mantenir Espanya com a espai primari de decisió política, i de redistribució. Entendre’ls i mirar de dialogar-hi des del reconeixement seria molt productiu des de tots els punts de vista. 

I això és especialment important precisament perquè la manca de reconeixement de les raons de l’independentisme és un element fonamental del discurs dels grans partits espanyols. No fa gaires dies José Zaragoza, del PSC, ho expressava de manera molt crua: “Casi la mitad de los catalanes han abrazado la nueva religión del independentismo: tienen fe en ello, organizan grandes procesiones, siguen a los apóstoles de la causa y consideran positivo el martirio. Por eso todo diálogo es dificilísimo. Las emociones han sustituido a la razón”. No és més que una declinació sintètica d’un argument de fons que es repeteix de manera insistent i constant als grans mitjans espanyols: l’independentisme respon a una pulsió irracional i, per tant, no hi ha diàleg possible. Per això les analogies amb l’integrisme religiós i el nazisme i altres formes de totalitarisme són tan freqüents en el discurs espanyolista sobre l’independentisme. O, en altres versions potser encara més preocupants, l’analogia és amb una infecció, virus (recordem els jutges?) o malaltia.

Això que diu Zaragoza ressona molt clarament en un cert discurs de la dreta espanyola. Des de Jiménez Losantos a Aznar, passant per Albert Rivera o Pablo Casado. La competència és ferotge. Per això, aquestes apel·lacions són tan greus quan provenen del centreesquerra de l’Estat.

Potser és la justificació necessària per al seu alineament amb la dreta en aquest tema. I potser, també, és l’instrument per justificar una involució com la del PSC, que no fa tants anys encara defensava una solució escocesa o quebequesa. Perquè el debat sobre la independència només es pot solucionar amb una confrontació democràtica de projectes si es reconeix la legitimitat de l’altre. Si no es reconeix el projecte independentista com un projecte legítim, racional i democràtic no hi ha lloc per a la solució democràtica i només queda la imposició.

Un cop estigmatitzat l’independentisme com un moviment fanàtic, totalitari, violent o patològic, llavors no ens hem de sorprendre que s’imposi la lògica de l’amic-enemic que sembla inspirar la resposta dels aparells de l’Estat, des de l’executiu al judicial, passant per la monarquia i els grans mitjans. És allò que, segons hem pogut saber, deia un magistrat al canal de correu del CGPJ: “Con los golpistas no se negocia ni se dialoga”.  

Aquesta és, doncs, la base ideològica fonamental de la resposta de l’Estat. Això explica, per una banda, el tancament absolut a les demandes de la majoria parlamentària catalana: des de 2010 no només s’ha negat tota possibilitat de parlar sobre el referèndum, sinó que fins i tot s’ha produït un retrocés palpable en l’autonomia. I explica també la lògica repressiva: l’ús dels cossos policials com a agents de repressió política, l’empresonament dels Jordis i del Govern, el seu processament per delictes clarament inexistents i la vulneració de tota mena de drets fonamentals i garanties jurídiques bàsiques.

Per tant, si no es posa en qüestió i s’afebleix aquesta concepció deslegitimadora de l’independentisme, no hi ha diàleg ni solució possible.

Si realment els preocupa la convivència, doncs, els defensors a Catalunya de la unitat d’Espanya haurien de combatre i no alimentar aquest relat de la irracionalitat, el totalitarisme i la manca de legitimitat de l’independentisme. També l’independentisme ha d’aprofundir en el seu reconeixement i empatia amb les raons dels ciutadans catalans que s’hi oposen, esclar. Però en aquest cas no seria just caure en l’equivalència equidistant, ja que l’independentisme està, i ha estat sempre, obert al diàleg polític, i es planteja sempre la solució escocesa com a prioritat.